Aquest llop tenia mols amics en el bosc, però li agradava veure nous mons i coneixer noves amistats.
Un bon dia d'hivern, el llop va baixar a les muntanyes amb direcció al mar ja que mai l'havia vist. Així que ell i els seus amics aventurers: l'ós, el mussol, l'aranya, el senglar i el gripau. Amb ells les rialles mai hi mancaven.
Quan van arribar a la costa, van jugar amb les ones, van fer castells de sorra, menjar i beure a la platja vora una foguera, tot era fantastic i agradable, però només hi havia un problema: el llop no en tenia prou amb la platja, volia veure el mar en persona.
Ell va proposar de nedar par endins, però els seus amics no volien, de cap de les maneres tenien por i van deixar que el llop fes la seva.
El llop, trist i acompanyat de la soledat, pasejava per la sorra quan de sobte al llençar una pedra a l'aigua per veure quans cops saltava va sentir:
- animal, no fagis això que li faràs mal!
Eren dues mones bessones amb un pot de vidre buit a les mans.
- a qui li fare mal?
- al peix, a qui ha de ser si no?
- un peix? voldràs dir una truita!
- no hi han truites al mar! posa't de potes a l'aigua i mira atentament entre les teves urpes.
El llop ho va fer i entre les seves potes del davant va veure un peix blau com el cel del matí.
- Hola! què ets? no havia vist mai una criatura com tu!
- Sóc un jove llop que busca amics.
- m'agrades, ets del color de la lluna que gronxa el cel de la nit.
i ja no se que més posar, ja continuaré!
